viernes, septiembre 08, 2006

FER ÒPERA NOVA, de Toni Rumbau

Val la pena fer òpera nova? Jo penso que sí. Malgrat els esforços que s’han de fer i els entrebancs que s’han de vèncer, crec que hi ha motius suficients per inclinar-nos cap a la resposta afirmativa. D’entrada, potser sigui l’òpera, avui en dia, el gènere que té més probabilitats d’encarar amb èxit la complexitat del món actual. Un món que requereix una tal pluralitat de registres, que només un gènere capaç de combinar els llenguatges abstractes de la música i el visual de les arts plàstiques amb els de la veu i la paraula, és capaç d’enfrontar-s’hi.

Exposo a continuació un seguit de consideracions sobre les diverses maneres de plantejar-se la nova creació operística, en un primer apropament sobre el tema.

1- És clar que a més complexitat, més dificultat expresiva i logística, i sens dubte aquest és un dels grans reptes de l’òpera avui en dia, que requereix d’uns mitjans i d’uns coneixaments que molt sovint estan per sobre de la mitjana estàndar dels esforços que es solen aplicar a les arts escèniques.

2- Evidentment, hi ha moltes maneres diferents d’encarar-s’hi. Hi ha l’òpera de butxaca de petites dimensions, l’òpera de cambra que ja s’atreveix amb més músics, cantants i més “escena”, i l’òpera gran que es fa als grans teatres d’òpera. Aquests tres nivells representen salts qualitatius i quantitatius considerables. És, però, el salt que va de l’òpera mitjana a la gran, la que més dificultats comporta, un pas que molt sovint els propis creadors no en són del tot conscients.

3- És evident que “entrenar-se” en el petit format és un pas indispensable per anar aprenent el que representa aquesta pluralidad de registres que és l’òpera. De la mateixa manera que abans de fer obres simfòniques, els compositors aprenen a desenvolupar-se en les composicions menors de cambra, l’òpera cambrística és un primer pas per poder més tard atrevir-se amb l’òpera gran.

4- L’òpera, però, no és només música, sino també teatre. Un teatre especial, en el que la paraula, pel fet d’estar mediatitzada per la música, demana un tractament particular. De fet, el text en l’òpera actua com a suport de la música, és la matèria prima que li ha de donar ales, que l’ha de fer volar. No pot ser massa explícit ni massa larg, li va bé l’ambigüitat i la feconditat semàntica del llenguatge poètic, i ha de tenir prous “forats” i “elipsis” perquè la música s’hi pugui colar i desenvolupar-se. Igualment li convé una temàtica de volada ampla capaç d’obrir grans espais a la música.

5- Un text i un argument prim, coloquial, donaran poca volada a la música. És el cas dels musicals, on el gènere de la “comèdia lleugera” sol donar partitures “lleugeres”, assequibles al públic, però que trascendeixen poc des del punt de vista de l’expressió musical. Per això aquest teatre musical lleuger es fa amb petites orquestres de cambra, amb cantants-actors de formació no lírica, i en espais escènics no massa complicats. Clar que hi ha moltes excepcions en aquest terreny, i existeixen musicals que sens dubte han trascendit aquest relleu.

6- L’òpera petita i de cambra té la virtud de poder jugar amb diferents tipus de relació entre text i música. En molts països europeus, per referir-se a aquest gènere, s’utilitza la fòrmula “teatre musical” en comptes d’òpera, que dóna més llibertat als creadors. De fet, l’òpera contemporània, especialment la de cambra, avui en dia s’escapa dels principis estàndars de l’òpera gran, i enfronta les seves produccions amb absoluta llibertat respecte al paper que ha de jugar el text, la música, la imatge, el treball actoral, la veu cantada o parlada… En general, se sol deixar la paraula “òpera” per designar les obres en les que la música juga un paper central o si més no important. Solen ser la majoria dels casos de les obres estrenades en els grans teatres d’òpera.

7- Aquesta pluralitat de registres que és l’òpera demana una “autoria complexa” de la mateixa, és a dir, un treball en equip en el que normalment hi participen el compositor, el llibretiste, un dramaturg, l’escenògraf i el director d’escena. En alguns casos, aquest equip s’amplifica amb els creadors audiovisuals, el tractament electrònic, efectes especials, etc. Aquest treball en equip representa de fet una mena d’“artesania” en el procés de creació, ja que cada obra és diferent, exigeix un abordatge particular i, per tant, es realitza d’una manera artesanal. Una nova producció operística sol ser una aventura llarga i complexa, plena d’entrebancs i de moments alts i baixos, en la que el més difícil és desenvolupar i articular la varietat dels elements que hi entren en joc.

8- Crec que l’òpera com es feia abans, en la que hi participava com a principal protagonista el compositor amb un llibretista al seu servei, tendeix a ser substituïda per aquest nou concepte de treball d’artesania en equip, en el que intervenen els diferents especialistes implicats, tot i que la música segueix ocupant, per definició del gènere, el lloc central. Trobar l’equilibri adequat en aquesta nova manera de treballar és el repte de l’òpera nova actual.

9- En aquest sentit, considero que el llibretista o l’autor conceptual dels projectes operístics adquireix, en aquest nou contexte, un paper superior al que fins ara tenia en l’òpera, més proper al del compositor. Articular aquesta complexitat de registres, formes i continguts requereix partir d’una idea global prou potent i feconda per justificar la producció, donant ales no solsament a la música sinó també als diferents aspectes visuals i escènics que es vulguin posar en marxa. És per això que partir de bones idees, en la nova òpera, és tan important com partir de bones partitures.

10- Tota aquesta feina demana un terreny de prova i de laboratori on els artistes amb ganes d’implicar-se en la nova creació operística puguin experimentar i “curtir-se” en experiències prèvies. El teatre contemporani ofereix ja aquest camp indagador als creadors escènics. L’òpera de cambra i de butxaca és igualment un camp indispensable on compositors, llibretistes, dramaturgs, músics, cantants, actors i gent de teatre puguin assajar els nous camins i les noves eines de l’òpera actual.

Toni Rumbau
Director artístic del Festival d’Òpera de Butxaca

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Interesante lo que dice. Pero hasta ahora, he visto pocas óperas contemporáneas que me hayan satisfecho realmente. Tal vez con los años...

J.P.

septiembre 23, 2006 9:21 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home