martes, diciembre 05, 2006

IL BARBIERE DI SIVIGLIA, per Aurora Carreras.

“Il Barbiere di Siviglia”, última proposta del Festival, ha resultat tot un encert. Amb música de Giovanni Paisiello i llibret de Giuseppe Petrosellini, aquest Barbiere és una òpera bufa que guarda tota la ingenuïtat i la frescor del segle XVIII. Precisament la versió que vam veure a la Sala de Cambra de l’Auditori intenta mantenir aquest alt nivell d’optimisme musical, buscant sense cap complexe el lliure curs de les veus i el seu desplegament energètic sobre l’escenari. El recurs de situar l’acció a l’Espanya dels anys cinquanta va augmentar encara més els aspectes còmics de l’obra, en propiciar tot un seguit de gags molt ben trobats pel director d’escena.

Posar l’orquestra a l’escenari, una necessitat inherent a la sala, va permetre plantejar una posta en escena de mínims, satisfent a la vegada les possibilitats de la producció, segurament escasses. És a dir, convertir la necessitat en virtut sense necessitat de justificació. Tenir les limitacions per aliat és un dels trucs que sempre ha sabut jugar molt bé el Festival d’Òpera de Butxaca i la fòrmula no podia fallar tampoc aquesta vegada.

Vaig sentir alguns comentaris sobre els problemes que implicava tenir l’orquestra damunt de l’escenari i darrera del mateix espai escènic. Per als puristes de la veu, la situació és massa perillosa: de tant en tant hi poden haver relliscades. Però crec que aquesta va ser precisament una de les gràcies principals de l’espectacle: en actuar d’esquenes al director d’orquestra, els cantants estaven d’alguna manera “lliures” en l’escenari, deixats “de la mà de déu”, només lligats pel finíssim cordó umbilical de les mirades que es fixaven en un o altre monitor. És a dir, no tenien la protecció que dóna el fossat de l’orquestra i les mans del director al davant. Aquesta llibertat va donar ales a la interpretació, malgrat la juventut de molts dels cantants.

Aquesta llibertat, però, s’ha de conquerir i això exigeix el domini i la disciplina de l’art. És a dir, tècnica i ofici. Tres puntals poderosos va tenir l’obra per cumplir aquesta exigència: 1- la direcció d’escena de Joan Antón Sánchez, resolta amb un potentíssim nivell de pragmatisme i de virtuositat, sense mai ofegar l’acció i donant tota la confiança i la llibertat possible als intèrprets; 2- la direcció musical de Xavier Puig, rigurosa i minuciosa, d’una elegància i una musicalitat exquisides, que va controlar els dos fronts de batalla amb impecable domini de la batuta; i 3- un equip de cantants joves i entusiastes, capitanejats per dos pesos pesats de l’escenari, els barítons Toni Marsol i Xavier Mendoza, que van exercir de pals de paller on poder-se recolzar els altres cantants amb menys experiència.

El resultat va ser el que vam poder veure: una interpretació vigorosa i energètica, en la que tots els cantants van tenir els seus moments de glòria, i que va desembocar en un final apoteòsic de gran nivell operístic, que va provocar una sorollosa ovació del públic assistent.

Toni Marsol va destacar per la gran seguretat que va donar al conjunt, amb una veu poderosa i agradable, i una gràcia jocosa de gran comicitat en la interpretació. Al seu costat, el tenor Marc Sala va mostrar les seves dots vocals i una presència escènica molt adequada al personatge en les seves tres distintes encarnacions. La soprano Laura Sabatel, envoltada sempre de veus masculines, se’n va sortir molt bé en el paper de Rosina, cantant amb molta gràcia i elegància: l’energia dels seus companys de taules la va aixecar en volandes durant el frenètic segon acte, deixant-se portar ella amb una gran seguretat. Xavier Mendoza va bordar un Bartolo fantàstic, d’una comicitat decadent i esperpèntica, plena de matisos, sense mai traïr el personatge. Com ja s’ha dit abans, va ser un dels puntals de l’obra. Joan Sebastià Colomer va cumplir molt bé amb el seu rol de Basilio, creant un capellà convincent i ajustat a la tradició. Pel que fa als dos papers secundaris, Svegliato i Giovinetto, van ser magníficament interpretats per Pablo López i Albert Cid, molt aplaudits en l’escena dels badalls i els esternuts.

En definitiva, un èxit merescut que confirma l’encert de programar aquestes obres antigues del repertori amb posades en escena vives i originals. Una línia que, donat l’èmfasi que posa el Festival en les noves creacions, semblava abandonada. Animem des d’aquí a continuar-la, donant satisfacció a una part del públic que, com jo mateixa, agreeix molt l’esperit fresc amb el que aquests títols són tractats.

Aurora Carreras

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Totalment d'acord. Felicitats
F.C.

diciembre 13, 2006 2:42 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home