La Cuzzoni, o l’ocàs de la diva.

crítica

La Cuzzoni, d’Agustí Charles (música) i Marc Rosich (llibret), és el retrat d’una cantant en la seva època de decadència, quan ha perdut la veu però no es resigna a deixar de cantar. Personatge històric, descoberta i mimada per Haendel durant la seva juventut, decideix als cinquanta anys fer un últim concert de comiat a Londres per motius de beneficència, destinat a ella, és clar, per pagar els deutes i evitar la presó.

D’alguna manera, l’obra escenifica el típic “trac” dels cantants abans de sortir a l’escenari, només que aquí aquest “trac” correspòn a l’angoixa d’una decadència que no es pot amagar. Angoixa terminal, que té a veure amb la ruïna moral, econòmica i professional.

Dos són els personatges que escometen la cantant en aquests moments epigònics: un crític enamorat de la Cuzzoni jove i que ara li recorda, ple de rencor, que és millor callar per sempre, a temps i “per propi peu”. Sarcàstic i cruel, Charles Burney, personatge també històric, encarna la figura del crític cínic i alhora amargat que per culpa de l’art de la Cuzzoni, als set anys, va saber que mai seria un artista. L’altra presència és un fantasma, la mateixa Cuzzoni que se li apareix en la seva figura de jove, bella i sublim, i amb la veu intacte.

Aquests tres personatges, més un quartet de corda amb els músics vestits de blanc (uns altres fantasmes que bé podrien representar el propi pas del temps o la nostàlgia del públic que l’ha abandonat) amb el so manipulat per l’electrònica, constitueixen el cos de la dramàtica estança de la Cuzzoni al seu vestidor, mentre espera el moment fatídic en què s’haurà de presentar al públic de Londres per última vegada.

Marc Rosich elabora un llibret ple de sarcasme i poesia però alhora concís i funcional, que ens posa de seguida en situació amb les paraules atormentades del monòleg inicial de Charles Burney. Un monòleg llarg molt ben interpretat pel baríton que presenta les formes musicals en què es desenvoluparà l’obra: un recitatiu cantat que fuig de l’ària tradicional, trencat pel neguit del personatge i els seus torments –com també passarà després amb La Cuzzoni–; i unes línies melòdiques planes i inconcises, fluctuants i angoixoses, interpretades per les dues veus femenines més l’acompanyament de la corda i de les “copes” (el compositor incorpora tota una munió de petits instruments de percussió casolana més un parell de gongs) que recorden el plor i que serà una de les constants sonores de la partitura. Una música senzilla i complexa a la vegada, que el director musical, Tobias Engeli, va conduir amb gran mestria.

La irrupció de la Cuzzoni, figura patètica que s’ofega en pujar les escales, inicia l’obra en si, que avançarà a través del diàleg amb el crític i amb la presència del seu doble jove, l’altra cantant vestida de blanc. Els colors juguen un rol molt important en aquesta obra: blanc l’entorn, els músics i la presència fantasmal de la Cuzzoni jove, negre el crític i vermella la diva en caiguda lliure, ferida de mort –com la imatge de la poma vermella al fons blanc que es marceix durant el temps que dura la representació. Colors que es manifesten a través d’un excel.lent vestuari, signat per José Manuel Vázquez (figurinista espanyol de la companyia del teatre de Darmstadt).

Cal parlar aquí de la direcció d’escena, resolta amb gran saviesa i precisió. El madrileny Alfonso Romero Mora, director assistent de l’òpera de Darmstadt, s’ha encarat amb el text en català de Rosich amb un entusiasme i una identificació total envers l’esperit de l’obra i dels seus personatges. Això ha donat ales als cantants, que han trobat el marc idoni per encarnar-se als seus papers i llançar-se a una interpretació de gran volada.

Gerson Luiz Sales, contratenor brasiler resident a Alemanya, es fica a la pell de la Cuzzoni amb una interpretació realment antològica, que emociona, posa la pell de gallina i a la vegada mostra l’inmensitat grotesca del personatge. Les intel.ligents transicions del text i de la música, que la fan passar pels diferents estats d’ànims per recaure de tant en tant en la constant “zero” del seu plor linial, aconsegueix esgarrifar l’espectador. Pel que fa a la Cuzzoni Jove, la soprano Sonja Gerlach borda el seu paper, mostrant una inmensa qualitat de veu que la més agraïda línia vocal del personatge li permet exhibir. Notable la dicció en català dels cantants, especialment la del contratenor.

Obra tensa i impactant, amb una música que vol agafar l’espectador des del principi sense deixar-lo anar, bressolat per les seves fluctuacions sinuoses, d’una magnífica subtilesa en alguns moments, només mantinguda pel fil finíssim d’un violí o d’una vibració de copa, o sacsejada a vegades per arravatades pujades de tensió, La Cuzzoni s’ha revelat com una òpera que agrada, enganxa i sedueix. Sembla que així va ocórrer a Alemanya, i a Barcelona s’ha pogut apreciar el mateix.

Un tàndem, el de Charles-Rosich, del que sens dubte se’n sentirà a parlar.

Aurora Carreras