Últims concerts del cicle 4X4 a la Sala Beckett
Aquest dimarts dia 20 de desembre va tenir lloc l’últim concert del Cicle 4X4 organitzat per Albert Mestres a la Sala Beckett i que ha presentat quatre concerts dedicats a quatre compositors. A més a més, s’ha editat un cd de cadascun d’ells, els quals a la vegada han donat un curs de composició a l’ESMUC.
Els compositors han estat Antoni Calmari, Mercè Capdevila, Héctor Parra i David Padrós. Farem referència aquí als dos últims als quals vaig poder assistir i que van resultar una feliç i intensa sorpresa.
Els compositors han estat Antoni Calmari, Mercè Capdevila, Héctor Parra i David Padrós. Farem referència aquí als dos últims als quals vaig poder assistir i que van resultar una feliç i intensa sorpresa.
Héctor Parra
Héctor Parra, jove músic de Barcelona instal.lat a París on és compositor resident a l’IRCAM, comença a ser una figura força coneguda a Europa, sobretot a França i Alemanya. Les seves obres han estat estrenades per l’Ensemble Intercontemporain, l’Arditti Quartet, l’Ensemble Recherche, l’Orchestre Philharmonique de Lieja, Holland Symfonia, Orchestre Nationale d’Île de France, Orquestra de les Illes Balears, Proxima Centauri, MusikFabrik, Algoritmo Ensemble, ADK-Berlin, entre d’altres. S’ha de dir que el 2005 guanyà per unanimitat el premi “Tremplin” de l’Ensemble Intercontemporain i fou finalista al concurs de composició Gaudeamus. Igualment el 2002 li fou concedit el “Premio de Composición Musical del INAEM” (Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música).
Malgrat aquest brillant historial, la veritat és que Parra és quasi un desconegut a Barcelona, la seva ciutat natal, i per això va ser tan interessant aquest concert, ja que va representar una oportunitat d’or per conèixer la seva música.
La proposta escènica, a càrrec d’Iban Beltran, va ser molt senzilla i per això mateix va funcionar força bé, en aconseguir crear un contrapunt i una intrigant tensió entre els moments de l’actor i els moments de la música. Com espai es va decidir aprofitar la mateixa escenografia de l’espectacle en cartellera a la Beckett (Dimonis) que va donar joc a diverses accions de l’actor, les quals buscaven recrear un to de quotidianitat. Potser la més interessant d’aquestes accions va ser la sortida simulada que va fer l’actor del teatre i que un video ens va mostrar mentre es passejava pels carrers de Barcelona fins trobar una flauta. La càmara seguí llavors l’actor en el camí a la inversa fins veure’l entrar de nou a la Beckett amb la flauta a la mà, per donar-la al flautista que interpretaria la següent peça.
El programa va alternar peces per a piano, per a saxo baríton i per a flauta, així com diverses combinacions d’aquests instruments. En l’última peça s’hi va incorporar l’electrònica.
La veritat és que la música de Parra va sonar amb molta contundència, mostrant una sonoritat rigurosa i subtil a la vegada, plena de força i de passió, però també magistralment estructurada i pensada. Res millor per parlar de la seva música que citar a Joan Guinjoan en el text escrit de presentació en el programa de mà: “El compositor català Hèctor Parra és un dels joves més dotats del nostre país. A partir d'un profund coneixement compositiu que, segons les exigències de la nostra època, inclou l'electroacústica i la informàtica, juntament amb un poc freqüent nivell d'intèrpret (piano), Hèctor Parra se'ns presenta com un músic de gran rigor al llarg dels seus plantejaments formals.”
D’un rigor, en efecte, exquisit i magníficament interpretada pels músics, tots ells formidables intèrprets, el públic assistent va poder fer-se una idea de la sonoritat d’aquest compositor de trenta anys que es comença a perfilar ja com una de les figures més importants de les pròximes èpoques.
Malgrat aquest brillant historial, la veritat és que Parra és quasi un desconegut a Barcelona, la seva ciutat natal, i per això va ser tan interessant aquest concert, ja que va representar una oportunitat d’or per conèixer la seva música.
La proposta escènica, a càrrec d’Iban Beltran, va ser molt senzilla i per això mateix va funcionar força bé, en aconseguir crear un contrapunt i una intrigant tensió entre els moments de l’actor i els moments de la música. Com espai es va decidir aprofitar la mateixa escenografia de l’espectacle en cartellera a la Beckett (Dimonis) que va donar joc a diverses accions de l’actor, les quals buscaven recrear un to de quotidianitat. Potser la més interessant d’aquestes accions va ser la sortida simulada que va fer l’actor del teatre i que un video ens va mostrar mentre es passejava pels carrers de Barcelona fins trobar una flauta. La càmara seguí llavors l’actor en el camí a la inversa fins veure’l entrar de nou a la Beckett amb la flauta a la mà, per donar-la al flautista que interpretaria la següent peça.
El programa va alternar peces per a piano, per a saxo baríton i per a flauta, així com diverses combinacions d’aquests instruments. En l’última peça s’hi va incorporar l’electrònica.
La veritat és que la música de Parra va sonar amb molta contundència, mostrant una sonoritat rigurosa i subtil a la vegada, plena de força i de passió, però també magistralment estructurada i pensada. Res millor per parlar de la seva música que citar a Joan Guinjoan en el text escrit de presentació en el programa de mà: “El compositor català Hèctor Parra és un dels joves més dotats del nostre país. A partir d'un profund coneixement compositiu que, segons les exigències de la nostra època, inclou l'electroacústica i la informàtica, juntament amb un poc freqüent nivell d'intèrpret (piano), Hèctor Parra se'ns presenta com un músic de gran rigor al llarg dels seus plantejaments formals.”
D’un rigor, en efecte, exquisit i magníficament interpretada pels músics, tots ells formidables intèrprets, el públic assistent va poder fer-se una idea de la sonoritat d’aquest compositor de trenta anys que es comença a perfilar ja com una de les figures més importants de les pròximes èpoques.
David Padros
(foto: David Padrós, a la dreta, amb els membres del grup Vol ad Libitum, l'any 1996)
Amb una posta en escena molt sòbria a càrrec d’Albert Mestres, aquest concert dedicat a la música de Padrós va sortir rodó i impactant. La combinació dels poemes de Matsuo Basho, molt ben dits per Elies Barberà, amb les diferents peces interpretades, va tenir un lligam natural i gens impostat. Això permeté crear un clima d’adequació a l’esperit de la música, ple de subtilesa i d’una gran coherència interna, pròpia d’un músic que es troba en la seva maduresa.
Potser un dels millors encerts va ser l’ordre i la tria de les peces tocades, que van anar del menys al més, en començar amb el duo de flauta i piano “Acciones y reacciones” per acabar amb el trio per a flauta, clarinet i piano anomenat Ghiza-i-ruh. Entremig, diverses peces per a flauta sola, clarinet sol, piano i el duet “Amalgames” (clarinet i piano).
El concert va tenir moments d’una gran intensitat poètica, la qual va anar in crescendo durant l’hora de funció. Va ser una delícia veure de nou a Imma Santacreu al piano, que es va treballar les partitures amb molta profunditat. Igualment la feina de Queralt Roca (clarinets) i Joaquim Ollé (flautes) va ser magnífica, amb dos solos cadascún fantàsticament interpretats. Per a mi va ser un plaer tornar a sentir el clarinet de la Queralt, que feia temps que no veia, d’una qualitat de so extraordinària. Però potser el més emotiu va ser la sincronització dels intèrprets entre si, posada de relleu per la proximitat íntima d’un espai com el de la Beckett.
El disc editat pel Concert, titulat Jo-Ha-Kyu, és una excel.lent mostra de l’obra de Padró per a orquestra, d’una sonoritat rica i complexa, que busca a la vegada la simplicitat poètica i subtil del Haiku, forma retòrica tan estimada per l’autor.
Un verdader luxe aquest concert, que els espectadors vam agrair amb entusiastes aplaudiments.
Potser un dels millors encerts va ser l’ordre i la tria de les peces tocades, que van anar del menys al més, en començar amb el duo de flauta i piano “Acciones y reacciones” per acabar amb el trio per a flauta, clarinet i piano anomenat Ghiza-i-ruh. Entremig, diverses peces per a flauta sola, clarinet sol, piano i el duet “Amalgames” (clarinet i piano).
El concert va tenir moments d’una gran intensitat poètica, la qual va anar in crescendo durant l’hora de funció. Va ser una delícia veure de nou a Imma Santacreu al piano, que es va treballar les partitures amb molta profunditat. Igualment la feina de Queralt Roca (clarinets) i Joaquim Ollé (flautes) va ser magnífica, amb dos solos cadascún fantàsticament interpretats. Per a mi va ser un plaer tornar a sentir el clarinet de la Queralt, que feia temps que no veia, d’una qualitat de so extraordinària. Però potser el més emotiu va ser la sincronització dels intèrprets entre si, posada de relleu per la proximitat íntima d’un espai com el de la Beckett.
El disc editat pel Concert, titulat Jo-Ha-Kyu, és una excel.lent mostra de l’obra de Padró per a orquestra, d’una sonoritat rica i complexa, que busca a la vegada la simplicitat poètica i subtil del Haiku, forma retòrica tan estimada per l’autor.
Un verdader luxe aquest concert, que els espectadors vam agrair amb entusiastes aplaudiments.
Toni Rumbau
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home