ÈXIT DEL CICLE PETER MAXWELL DAVIES, per Aurora Carreras

El Festival d’Òpera de Butxaca ha apostat fort aquest vegada amb un programa "variat i ric de continguts", com diuen els seus directors al programa de mà, però sens dubte una de les iniciatives més interessants ha estat el Cicle a l’entorn del compositor britànic Peter Maxwell Davies. Tres espectacles molt diferents entre si i, a la vegada, íntimamente relacionats, que ens han donat una visió profunda i il.lustrativa del món personal d’aquest compositor que brilla en el firmament musical britànic com una estrella singular i solitària.

Figura poc coneguda pel públic en general, els amants de l’òpera contemporània el situen com un compositor operístic de primera categoria. Obres com Taverner, Resurrection, The Lighthouse i The Doctor of Myddfai solen figurar a les discogràfiques dels més exigents. Però són potser les seves peces de cambra dedicades al teatre musical les més conegudes arreu, per la senzillesa i la facilitat amb les que es poden representar. Conegudes sobretot a Europa i no tant al nostre país, on, que jo sàpiga, mai s’havien fet fins ara, i menys dins d’una operació combinada com aquesta. Això és el que ens ha ofert el Festival d’Òpera de Butxaca, programant “Vesalii Icones”, “The Medium” i els monòlegs sobre la follia “Miss Donnithornes’s Maggot” i “Eight Songs for a Mad King”.

Crec que el resultat es pot considerar altament positiu, ja que els tres programes van ser d’una gran qualitat, tot i procedir de produccions i països completament diferents.

Vesalii Icones, creada el 1969, any importantíssim i molt fecond per al compositor, ja que va representar un abans i un després en la seva carrera artística, és una obra per a petit grup instrumental compost de piano, clarinet, flauta, viola, percussió, xel.lo solista i ballarí. És a dir, es tracta d’una obra per a ser interpretada des d’una perspectiva coreogràfica, de manera que també els músics, la seva ubicació i els propis instruments hi juguen un paper compositiu, si bé no marcats per la partitura. Aquesta obertura d’interpretació permet que pugui haver-hi moltes versions de la mateixa, segons qui sigui el coreògraf encarregat de dirigir la part escènica.

El concert va anar a càrrec de la Barcelona 216, inclòs dins del programa que aquesta orquestra dedica anualment a un compositor de relleu internacional. Això ja era d’entrada una garantia de qualitat, sota la direcció en aquest cas del valencià Álvaro Albiach. El xel.lo solista va ser Joan Antoni Pich i el ballarí encarregat de donar forma i moviment al concert, l’actor Ferran Carvajal. Una producció, per tant, completament d’aquí, arriscada i apostant per un nou valor, jove i no massa conegut, com és l'esmentat coreògraf. Doncs bé, l’aposta va ser d’allò més afortunada, ja que el resultat assolí uns nivells altíssims d’interès i originalitat, malgrat tractar-se d’una obra de finals dels seixanta i amb una temàtica (les estacions de la creu) si més no curiosa.

Crec que el mèrit de Ferran Carvajal és haver aconseguit una total compenetració entre ell mateix com a ballarí i els músics, més totes les diferents juguesques que el coreògraf s’empesca per anar teixint la partitura musical-coreogràfica que, si no fos pel component escènic, sens dubte avançaria a peu coix. Havia vist moltes experiències d’aquesta mena, però mai una de tan sòbria i a la vegada tan reexida i ben filada, de manera que els músics transiten d’un estat a l’altre amb exquisida fluïdesa: ara són els intèrprets dels seus instruments, ara uns figurants que es passejen indolents i abstrets per l’escenari, ara uns actors que intervenen amb decisió, ara uns simples ajudants del ballarí o de no se sap qui, que des de l’ignot dirigeix l’acció. El mateix director, sense necessitat de cap impostura ni sobreactuació, es difumina de tant en tant en l’escenari tot i seguir movent els braços i ocupar un espai central il.luminat per un focus. Mentrestant, el ballarí, amb els seus gestos, les seves passejades i els sobtats moviments del cos, va teixint l’espai que s’infla i es desinfla segons una respiració que la llum i la música ritmen. Música espaial que es va desplegar durant l’hora de representació pel magnífic escenari de la Sala Ovidi Montlló. Unes diapositives indicaven la temàtica del recorregut, que tenia a veure amb el cos, les figures anatòmiques d’Andreas Vesalius i els títols de la Passió de Crist.

Potser la conclusió que l’espectador en podia treure era trobar-se en un espai dissolutiu, marcat per una estranya pulsió entre la vida, representada pel cos i el moviment, i la mort, pulsió que la música corporitzava rítmicament i sonora, plena de gags i d’al.lusions que oscilaven entre la ironia i el dramatisme. Sota l’aparença de joc, tant la música com el gest i el moviment de músics i ballarí ens parlaven de continguts arquetípics relacionats amb la vida, la rutina, la il.lusió, el desencís i la mort. Un resultat fruit del magnífic treball fet pel jove Ferran Carvajal, els excel.lents músics de la Barcelona 216, la bona direcció de la batuta d’Alvaro Albiach més la intel.ligència i la llibertat sonora de Peter Maxwell Davies. El públic, que omplia pràcticament l’Ovidi Montlló, va premiar la feina de tots plegats amb entusiasmats bravos i aplaudiments.

El segon programa del Cicle era l’obra “The Medium”, escrita el 1981 expressament per a la mezzosoprano Mary Tomas, obra per a una sola cantant sense cap més altre acompanyament. D’entrada, es comprèn que una peça d’aquestes característiques només es pugui fer amb una intèrpret d’alta categoria. En aquest cas, va ser la mezzosoprano Els Mondelaers l'encarregada de defensar el paper, que venia amb una producció de la companyia belga Transparant, amb direcció d’Ana Spasic. L’espai va ser la noble sala del FAD, que la companyia va partir amb una gran cortina blanca. A l’interior, coixins, cadires d’època, alguns mobles estranys, i uns quants plafons blancs posats contra les parets, que venien a representar les pantalles de la visió interior del personatge. El públic, de peu, anava seguint les evolucions de la cantant que es movia per tot l’espai.

El text expressa una successió de diferents encarnacions que la cantant pateix, posseïda per veus i personatges diversos, mèdium de les seves visions, les seves pors i els seus deliris. El tema de la follia, tan tractat per l’autor especialment en els dos altres monòlegs operístics presentats pel Cicle, marcava el contingut de l’obra.

Haig de reconèixer que la meva actitud era, d’entrada, d’un cert escepticisme, davant la dificultat d’un repte com aquest, enfrontada la cantant a un monòleg musical cantat a pèl, i sense cap recolzament sonor. Doncs bé, passats els primers minuts de l’obra, es pot dir que Els Mondelaers ens va posar a tots a la butxaca. En efecte, feia temps que no veia una interpretació tan superba i potent, amb una afinació i una qualitat de la veu d’una tal exquisidesa. Però si a més se li suma una capacitat interpretativa igualment excepcional, el lector pot imaginar-se la magnitut de la sorpresa i de l’encís que vam sentir els setanta o vuitanta espectadors que assistíem a l'acte. L’hora de representació es va convertir en una mena de ritual de possessió en el que la veu i els moviments de la Mèdium ens van transportar per un espai fet d’angoixa, de lluita per la vida, de sensacions eròtiques i viscerals. Potser el més excepcional va ser l’encaix de música i paraula, de gest i modulació de la veu, d’expressió física i sonora, de contingut i forma, un encaix que poques vegades succeeix amb una tal puresa. Més que d’òpera, es podria parlar d’un teatre integral en el que l’expressivitat de l’actriu s’enlaire a través de tots els registres possibles de la veu.

El públic, entre el qual vaig destriar no pocs músics i compositors locals, va restar fascinat per la interpretació d’Els Mondalears, i en acabar l’obra, un enfollit aplaudiment s’aixecà dins la sala, com si els presents acabessin de viure un trànsit pels insòlits espais de la perfecció, posseïts ells també pel catàrtic treball de l'actriu-cantant. No cal dir que jo m’hi vaig sumar amb tot el meu entusiasme.

El tercer programa del Cicle ens traslladà a la Sala Polivalent de l’Auditori, on el grup britànic Psaphha, de Mànxester, presentava els dos monòlegs sobre la follia “Miss Donnithornes’s Maggot” i “Eight Songs for a Mad King”. Dos clàssics de l’autor que es solen representar junts en durar cada un d’ells aproximadament mitja hora. La primera sorpresa va ser veure els noms dels intèrprets: per a la primera, ni més ni menys que la mítica Jane Manning, coneguda per tots els amants de la música contemporània, una cantant històrica que compta amb centenars d’enregistraments i que ha participat durant la seva carrera en més de 350 estrenes absolutes! El segon protagonista era el baríton Kelvin Thomas, conegut igualment per la seva implicació en nombrosos produccions d’òpera contemporània, i molt en concret en les obres de Peter Maxwell Davies. Kelvin Thomas és també director del The Gate Centre for the Arts de Cardiff.

Amb una sala casi bé plena, es van representar les dues obres amb un interval d’uns vint minuts. Jane Manning, encarnada en Miss Donnithornes’s Maggot, va desplegar tot el seu potencial de patetisme amb un domini absolut de la veu i del personatge. Es nota que és una obra que coneix a la perfecció, que ha representat potser centenars de vegades.

La música oscil.la entre el patetisme i el grotesc, amb una instrumentació sòbria i mesurada, molt efectiva, al servei del personatge i de la veu. Les oscil.lacions vocals són un repte de virtuosisme que la Jane Manning va bordar en una interpretació que molt sovint s’acostava al registre del cabaret teatral, traient tot el suc al físic, a les dots histriònico-patètiques i a la pròpia edat de la cantant. El joc constant de contrastos, gags, sorpreses sonores i efectes rítmics indiquen la mestria del compositor en aquesta mena d’obres. El públic va respondre amb entusiasme en acabar la representació, aplaudint durant una llarga estona a la magnífica cantant.

La segona part, amb Kelvin Thomas en el paper del rei boig i els músics tots amb màscares d’ocell a la cara, va acabar de pujar la nit vers cotes altíssimes de qualitat i d’interès. Un boig que es creu ser el rei George III d’Anglaterra o el mateix rei enfollit que viu engabiat i amb camisa de força, és el protagonista d’aquesta història truculenta, feta també per al lluïment del seu cantant-actor. Si en l’anterior peça, la música es recrea sobretot en el patetisme decadent del personatge, aquí puja encara uns esglaons més de turbulència i s’estripa vers l’absurd i la violència. L’acció acaba amb la fúria del rei boig que arrenca el violí del músic-ocell que el tocava i el destrossa davant la mirada aterroritzada dels espectadors. Amb un “crescendo” d’aquestes característiques, és lògic que l’obra acabi quasi com un tret de pistola, amb el tambor que s’emporta, potser al patíbul, al rei extralimitat i tocat del bolet. Kelvin Thomas coneix el personatge com si el portés ficat a la pell i la seva encarnació física i vocal va ser perfecte.

Un comentari apart mereix el conjunt Psaphha, un dels més afamats grups instrumentals dedicats a la creació contemporània i sobretot al teatre musical. El seu repertori és completíssim, i ultra la majoria d’òperes de cambra de Peter Maxwell Davies –l’última estrenada és “Mr. Emmet Takes a Walk” l’any 2000, encàrreg del mateix Psaphha, Transparant i el St. Magnus Festival–, ha estrenat obres de la majoria dels compositors britànics actuals. Dirigit pel percussionista Tim Williams, Psaphha és un dels grups britànics més internacionals, invitat per nombrosos festivals de tot el món. Destaca per la qualitat i el risc que sol assumir en les seves propostes, virtuts les dues que el públic de Barcelona va poder apreciar de sobres a la Sala Polivalent el dia 9 de novembre.

En definitiva i a tall de conclusió, podem dir que aquest Cicle dedicat al compositor anglès ha estat un total encert, i animem al Festival d’Òpera de Butxaca a continuar amb aquesta mena d’operacions.

Aurora Carreras.