domingo, noviembre 26, 2006

El fervor de la perseverança creativa, per Aurora Carreras.

Santos es creix des del petit: gratíssim resultat i un plat rodó els hi ha sortit al trio Festival d’Òpera, Teatre Lliure i Temporada Alta aquest espectacle nascut a la cuina Carles Santos, un dels cuiners escènics i musicals més importants del país.

Obra oberta, com totes les d’aquest inclassificable creador, El Fervor de la Perseverança és un cant indiscutible a la voluntat creadora i un cop de puny sobre la sempre prudent escena catalana. Obra contundent com poques, dura, d’una austeritat prenyada de tensió, porta la fúria continguda del creador que s’ha d’obrir pas a cops de geni. Les lectures possibles són moltes: la perseverança com una aposta vitalista de l’art (de l’art de Carles Santos) enfront del terror dels obstacles que tallen la vida, la música i l’amor. Obstacles simbolitzats pels grans llums d’escenari que cauen quan menys t’ho esperes, interrompen la música i apaguen la llum; pels imperatius del consum sexual, representat per una rentadora eròtica, després d’haver assistit a una celebració del sexe i de l’amor; per les interrupcions constants de la vida moderna que el pianista il.lustra tancant el piano amb frenètic ritme; per les obsessions minimalistes a l’entorn del si bemoll, una nota capaç de despertar fòbies i fíbies; per la música romàntica que intenta dolcificar la visió del món que un ull perplexe i espantat contempla, sense pestanyejar, en una de les escenes més belles, neguitoses i intenses de l’obra.

Però aquest espectacle no admet una única interpretació sociològica, sinó que es proposa també com un ritual catàrtic de profundes ressonàncies. Les dues seqüències inicials estableixen el seu marc: Santos es posa a tocar el piano i els llums comencen a pujar, il.luminant l’escenari. Si para, els llums cauen i torna la foscor. Només la seva voluntad creadora manté la llum encesa: si aquella cessa, la llosa de la rutina del món cau sobre l’artista, que de nou es veu obligat a tocar fins que s’estableix un equilibri i els llums queden finalment sospesos a dalt. Però tothom sap que poden caure a qualsevol moment i és sota aquesta amenaça que transcorre l’espectacle. Al final, en efecte, començaran a caure de nou, perseguint la noia nua que va desgranant una frase d’indignació, sortejant com pot les escomeses assessines dels llums que la volen aixafar sense miraments, apagar la seva veu i la seva llum.

Aquesta imatge de les grans làmpades que cauen amb estrèpit i apaguen el llum és sens dubte una de les gran troballes de l’espectacle: imatge que omple tot l’espai, marca el dels intèrprets, estableix el ritme inicial de l’obra, el puntua i el carrega de contingut poètic i dramàtic.

La segona seqüència és igual d’impactant: sense deixar respirar a l’espectador, el pianista tanca la tapa del piano i presenta, quasi bé a trets, no de pistola però si de piano, la temàtica de l’obra: les visceralitats més telúriques d’aquest món, allò que té a veure amb la carn, la mort, el sexe i la vida, que els peixos morts i desventrats, en terrorífics primers plans, il.lustren. En una de les imatges, es veu al mateix artista davant d’un gros peix envoltat dels seus companys de pesca: la seva feina d’artista exigeix sortir a pescar a les profunditats telúriques de l’inconscient els llobarros i les altres visceralitats d’aquesta vida per construir amb ells el seu espectacle i aixecar el seu propi món.

Un cop s’ha presentat la temàtica, comença pròpiament el rite que necessita de dues sacerdotesses per acomplir-se: la primera en sortir és una mena de Venus nua, que apareix banyada per un silenciós bany de sorra daurada, potser tocada per les divinitats, o potser netejada de les impureses d’aquest món. Un cop purificada, ja pot actuar com a sacerdotessa. Al seu costat, apareix la seva companya, doble culte i refinada, pletòrica de vida i d’art, que només s’expressa pel cant. La dualitat de les dues presències femenines seran els dos pols magnètics que conduïran el rite de la representació pels camins de la catarsi vitalista i l’explosió poètica.

L’escena d’animació a la pantalla és un moment de celebració: hi ha llibertat, bellesa, color i divertiment. Tot flueix entre la música i el plaer, entre el piano, la dona i els pits d’ella que es passejen per la imaginació del seu cos, entre el cap picassià del pianista que a vegades porta les banyes del Minotaure, i el cop dramàtic de la tapa que cau i atrapa el membre juguetó que tocava el piano… El joc de puntuació anterior del pianista tancant de cop la tapa adquireix així de sobte un doble sentit, irònic i tràgic, tot enllaçant les escenes entre si.

Després, la dualitat entre la cantant i l’actriu, les dues impactants en el seus registres, omple d’acció l’escena. Clàudia Schneider defensa un tens i dramàtic personatge, tensió que es desfoga en els seus arravataments cantats en alemany i en els dos lieders, d’Hugo Wolf i Richard Wagner, magníficament interpretats. El seu personatge és hermètic i sofisticat, encarna la tradició i la complexitat barroca de l’artista, les seves contradiccions interiors, la lluita entre l’afany de vida i el rigor de l’art, és també l’intèrpret que es prodiga pels escenaris del món entre pianistes, músics i directors d’orquestra. La cantant es creix i excel.leix en la dificilíssima oscil.lació entre l’arravatament apassionat i la distància elegant, trista i dramàtica del lieder.

En el costat oposat, l’actriu Anna Ycobalzeta encarna la llibertat “à l’état sauvage”: sacerdotessa posseïda per la visceralitat del seu cos, treu de la fragilitat de la seva nuesa la força volcànica d’un personatge que interpreta la vitalitat nua de la força creadora, del mateix fervor d’aquesta perseverança que sobreviu als entrebancs i als imperatius dramàtics de la vida. La seva interpretació, dúctil i sempre ficada en el personatge, és admirable i potser sigui l’escena més difícil i reeixida aquella en què ha de fer un streap-tease després d’haver estat tota l’estona anterior despullada. Els seus gestos, plens de luxúria i alhora de la tòpica professionalitat cabaretera de les “streap-teuses”, és un exemple de la llibertat de Santos, llibertat moral i retòrica, en pro sempre de la pulsió creadora.

L’escriptura escènico-musical de Carles Santos assoleix, en aquesta obra, a causa de la concisió i l’austeritat casi bé clàssiques de la que fa gala, una maduresa excepcional. Una partitura on, al costat de les notes, hi ha el moviment dels llums, els crits dels actors, els seus gestos i moviments, així com els flashos i les imatges d’un fotògraf porno que treballa en la foscor (més presència telúrica d’allò que només es pot ensenyar d’estranquis i a batzegades). Una escriptura operística total que l’artista domina a la perfecció, el coneixament d’un llenguatge teatral que integra música, gest i paraula, més la modelació de l’espai, la llum i la creació d’imatges. Què més es pot demanar? Un artista amb aquestes eines esdevé el demiurg capaç d’obrir les portes dels millors teatres de la ciutat per a fer-hi tot allò que la seva imaginació vulgui i la seva força creadora li exigeixi. El fervor de la perseverança creativa obté així la seva justa recompensa.

Aurora Carreras

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Totalment d'acord. Però dues setmanes és poc. M'agradaria tornar-lo a veure, i veig difícil que ho tornin a fer en un altre teatre. Llàstima...
Un admirador de Carles Santos

noviembre 28, 2006 3:11 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home