lunes, noviembre 13, 2006

ALMA, per Aurora Carreras














Ja havia vist l’any passat “Últimes Cançons” a l’Amfiteatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, i en guardava un magnífic record. L’obra, un recital dramatitzat de les cançons de Gustav Mahler, va trobar en aquell espai únic el marc idoni per a les intencions de l’equip artístic, compost pel director-dramaturg Marc Rosich i la directora musical Elisenda Carrasco, junt amb quatre cantants i un pianista.

Ara s’anunciava igualment un concert escenificat però les cançons eren les de juventut d’Alma Mahler, la vídua del gran compositor vienès. L’equip s’havia reduït a dues de les cantants, la soprano Maria Dolors Aldea i la també soprano de dotze anys Meritxell Argenté, i es completava amb l’actriu Cristina Gámiz i el pianista David Casanova. El lloc era un altre: el noble saló del FAD, on pocs dies abans s’havia representat The Medium, dins del cicle Peter Maxwell Davies, amb la impactant Els Mondalears.

Trobo que juntar les dues veus tan oposadament distintes de Maria Dolors Aldea i Meritxell Argenté és l’encert i el truc que fa que aquesta proposta hagi sortit rodona als seus directors. Ja d’entrada, les cançons escollides d’Alma Mahler, amb l’acurat acompanyament de David Casanova, impacten pel seu lirisme romàntic i exaltat, quan són interpretades amb tanta mestria per la veterana Maria Dolors Aldea, una reconeguda autoritat en lieder. Però la pell se’t posa de gallina i més d’algun espectador es va emocionar profundament quan la veu blanca de Meritxell Argenté, d’una puresa i d’una qualitat sonora excepcional, es deixa sentir i es creua, en la tercera cançó In Meines Vaters Garten, amb la veu profunda i poderosa de la Dolors Aldea. Llavors, l’efecte de les dues veus contrastades es dispara i la representació es transfigura en una cerimònia ritualística de nou encuny, dominada per la música i l’espai. En aquest sentit, l’excel.lent interpretació del pianista David Casanova en l’acompanyament de les cançons va ser clau per a la creació d’aquest clima: sense tapar mai les veus, les sostenia amb una cura exquisida. Igualment destacable i eficient va ser la il.luminació així com la disposició escenogràfica de l’espai, molt auster i suggestiva.

L’altre encert de l’espectacle és la presència de l’actriu Cristina Gamiz que juga un paper distanciador, en conectar el temps suspès i irreal de l’espai, marcat per la música i les cançons, amb el temps actual del públic. La seva funció és similar a la d’una vàlvula d’escapament: fent l’ullet al públic amb una punta d’ironia i de sarcasme, aconsegueix descarregar l’excés de patetisme i de sensibleria que inevitablement acompanya sempre aquest tipus de recitals escenificats. En aquest funció, Cristina Gamiz es creix gràcies al seu físic imponent i a una ambigua i inquietant expressió del rostre, marcats a més a més per una certa coreografia de gestos que augmenten el costat fosc del personatge.

S’aconsegueix així un interessant desdoblement a tres bandes de la figura d’Alma Mahler: la seva vellesa quan habita un petit apartament a Nova York, convertida casi en un fantasma de si mateixa, però amb la força de l’esperit sempre viu que s’expressa a través de les cançons i de la seva poderosa veu; la nena que va ser i que es confòn amb la filla que va perdre, encarnació de les seves ambicions artístiques de juventut truncades; i la Alma distant i intemporal que encarna l’actriu, projecció del seu esperit més fred, modern i calculador, pel qual “res no es deixa a la improvització…” Tres persones que dividides en el que són i en allò que diuen i canten, creen el “cub” de sis costats que representa l’espaialitat d’Alma convertida en un mite del segle XX. Aquest encert “metafísic” de l’espectacle necesitava, però, l’oficiant que des de la foscor dirigís el « temps » del rite encarnador: el pianista, l’anònim i verdader mestre de cerimònies, mut i fosc, tocant les tecles que mouen els fils de l’espaialitat sonora i la seva expansió ritualística. Punt culminant és l’anomenat “interludi musical”, on el fosc demiurg ens interpreta la solemne transposició al piano d’un fragment de Tristan i Isolda : la música mostra el seu poder invocador, sota l’ègida del romanticisme més exaltador que s’encabrita poèticament, tot projectant a les parets les ombres on s’amaguen i s’aixopluguen els personatges invocats.

Crec que amb aquest espectacle, l’equip format per Marc Rosich i Elisenda Carrasco, més les dues cantants i el pianista, tenen encara molta carrera per davant, explorant les possibilitats d’aquests magnífics jocs a múltiples veus que són els seus espectacles.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Coincideixo plenament amb el que diu. L'obra em va agradar molt i és una llàstima que només s'hagi fet tres dies. També em va agradar molt la sala del FAD, una troballa. Felicito al Festival per aquesta iniciativa. Cordialment
Núria Rius

noviembre 17, 2006 1:24 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Trobo que tres dies és poc per a aquest espectacle. No podria el Festival tornar-lo a programar una altra vegada? Seria fantàstic...
Esther

noviembre 21, 2006 3:31 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home