SALÓ D’ANUBIS: quan la màgia es fa òpera.

Crítica

S’inicià el Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions amb una nova òpera de Joan Albert Amargós i Toni Rumbau, amb direcció d’escena de Luca Valentino. El mateix equip que ja l’any 2001 va presentar “Euridice i els Titelles de Caront”, torna ara per oferir-nos una segona proposta, que tot i les diferències substancials, manté una certa relació amb la primera, com és l’aparició d’un titella i la incorporació de la seva veu (cantada en “llengüeta”) a la partitura.

L’obra es caracteritza per una combinació de registres que, al meu entendre, la fan sumament interessant: ensems cabaret, espectacle de màgia i òpera. Entronca d’alguna manera amb aquell tipus d’obres del XIX i principis del XX on els gran efectes de màgia es presentaven sempre acompanyats de truculències, amb dimonis, éssers fantàstics o la mateixa mort a l’escenari. Però aquí, a més a més, hi ha òpera.

Que ho sigui lliga bé amb la temàtica escollida: la música i la veu encarregades d’expressar l’inefable, allò que només amb paraules no hi ha manera d’explicar. Com acostar-s’hi, si no és a través de la suggerència, la metàfora i la poesia? La història de l’òpera, de fet, no ha estat un intent constant de fer perceptibles a l’oïda els diferents àmbits suprasensibles de la nostra cultura? En aquest cas, les interioritats dramàtiques dels arquetips de la Mort.

També es por dir que la utilització del cant queda plenament justificada en els dos personatges principals, Danté i Lilí, els quals induïran a cantar al Convidat, un elegit entre el públic a qui se li diu que està mort. En l’òpera contemporània, molt sovint es prescindeix d’aquesta qüestió: perquè canten els personatges? Què els fa cantar? Simplement perquè accepten ja d’entrada la convenció operística? Perquè ho diu el programa de mà? Però n’hi ha prou amb això?... En el Saló d’Anubis, aquesta qüestió està resolta de partida: canten perquè estan morts. Diuen els dos presentadors: “Canti, senyor canti, els vius són tan avorrits... només canten en els escenaris. Però ara que vostè està mort, ja pot cantar amb nosaltres...”. Es podria dir també que a Rosa, el quart personatge de l’obra, la fa cantar el dolor.

És d’agraïr que l’argument s’escapi de la temàtica melodramàtica tradicional, tot i que hi ha referències a la mateixa, sobretot quan apareix la dona del Convidat. L’obra estaria, en realitat, més propera a un Aute Sacramental que a la comèdia burgesa. És això positiu? Per als qui ens agradaria veure una renovació temàtica de l’òpera, ho és. S’allunya dels psicologismes patològics i de les misèries humanes posades als escenaris. Sí, aquests arguments compleixen amb l’efecte mirall i els públics s’hi veuen reflectits, és cert, però no només es viu de la identificació. Proposar coses noves, perspectives vitals diferents, encarar-se als temes eterns des d’òptiques actuals... El rescurs als personatges alegòrics –tots ho són en aquesta obra, fins i tot els dos que surten del públic agafen un paper paradigmàtic–, tan usat en l’època barroca, permet fugir de les teranyines psicologistes i obra portes desconegudes. Valoro, per tant, molt positivament aquesta opció presa pels autors.

Ara bé, encarar-se a una òpera sobre aquesta temàtica comporta un risc considerable, el principal dels quals és no fer el ridícul. Com es pot parlar de la mort sense ser pedant ni caure en la cursileria o el trascendentalisme? Els autors ho han resolt amb el recurs al Cabaret i a l’espectacle de màgia. Recursos de distanciament i d’ironia, que a la vegada comporten un altre perill: banalitzar la temàtica. És aquí on penso que tant el text com la música ofereixen una evolució de l’obra que combina amb estudiades dosis la frivolitat del cabaret, la ironia del distanciament alegòric, el tremendisme del tema i els aspectes trascendents i simbòlics de la Mort. Crec que aquesta és la gran dificultat dramatúrgica de Saló d’Anubis, molt ben resolta per la gran direcció d’escena de Luca Valentino, amb un text acurat al milímetre precisament per no trencar aquests difícils equilibris, i una música magistralment escrita pel compositor, que fa creïble i permet seguir tot allò que text i escena plantejen.

Una música que beu de les tradicions populars del jazz i dels grans clàssics del segle XX, amb el segell tan característic d’Amargós, les notes del qual semblen sortir d’una “marmita” (em permeto utilitzar una de les metàfores més suggerents de l’obra, quan el titella surt d’una marmita alquímica) feta de profundes intuicions, d’un ofici de molts anys i d’un refinat gust pel “bel cantisme” que els cantants sens dubte hauran agraït moltíssim.

Els quatre que vaig veure la primera nit van estar tots magnífics : Mónica Luezas en el paper de Lilí, segura, brillant i potent; Marc Canturri en el de Danté, amb una qualitat de timbre extraordinària; la veu deliciosa de Marta Valero molt ben ajustada al paper de Rosa; i un extraordinari Antoni Comas en una de les millors interpretacions que li he vist. El cast en castellà que vaig veure l’últim dia també em va agradar molt, destacant una María Hinojosa d’acurada dicció i veu deliciosa; un Toni Marsol segur, potent i desprès en el rol de Danté; la veu sòlida i avellutada d’Anna Tobella i un Miquel Cobos entregat en el difícil rol del Convidat, amb una actuació molt mesurada i intensa, especialment en els moments en què és partit pel mig o escapçat.

Potser caldria destacar l’aspecte visual del muntatge, molt aconseguit i sense dubte una de les seves columnes vertebrals, tant en els diversos trucs de màgia, resolts tots ells amb una gran mestria (molt bé els artefactes de José Menchero i l’assessoria de Mag Lari), com en el joc de miralls al final de l’obra, d’uns efectes inquietants i alhora poètics de gran volada. Em consta el paper de Luca Valentino en aquestes solucions màgiques: conjuntament amb l’escenògraf, ha sabut trobar un llenguatge visual precís i enigmàtic que les llums de Quico Gutiérrez omplen de força. Potser la maquinària final estira un mica massa l’escena en retardar el ritme, defecte que un rodatge continu de l’espectacle sens dubte resoldria.

La pel.lícula projectada, d’una gran qualitat d’imatges, és un dels altres encerts de l’obra. Humanitza el seu tractament simbòlic amb profundes suggerències al món de la infància. Igualment inquietant i efectiva és la presència dels dos ajudants muts, rèpliques operatives dels presentadors de cabaret. Com ben acertat és el vestuari de Raquel Bonillo.

En resum, una obra esplèndida que obra noves portes a l’òpera contemporània sense tancar-ne cap.

Aurora Carreras.