Últims concerts del cicle 4X4 a la Sala Beckett

Aquest dimarts dia 20 de desembre va tenir lloc l’últim concert del Cicle 4X4 organitzat per Albert Mestres a la Sala Beckett i que ha presentat quatre concerts dedicats a quatre compositors. A més a més, s’ha editat un cd de cadascun d’ells, els quals a la vegada han donat un curs de composició a l’ESMUC.

Els compositors han estat Antoni Calmari, Mercè Capdevila, Héctor Parra i David Padrós. Farem referència aquí als dos últims als quals vaig poder assistir i que van resultar una feliç i intensa sorpresa.

Héctor Parra

Héctor Parra, jove músic de Barcelona instal.lat a París on és compositor resident a l’IRCAM, comença a ser una figura força coneguda a Europa, sobretot a França i Alemanya. Les seves obres han estat estrenades per l’Ensemble Intercontemporain, l’Arditti Quartet, l’Ensemble Recherche, l’Orchestre Philharmonique de Lieja, Holland Symfonia, Orchestre Nationale d’Île de France, Orquestra de les Illes Balears, Proxima Centauri, MusikFabrik, Algoritmo Ensemble, ADK-Berlin, entre d’altres. S’ha de dir que el 2005 guanyà per unanimitat el premi “Tremplin” de l’Ensemble Intercontemporain i fou finalista al concurs de composició Gaudeamus. Igualment el 2002 li fou concedit el “Premio de Composición Musical del INAEM” (Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música).

Malgrat aquest brillant historial, la veritat és que Parra és quasi un desconegut a Barcelona, la seva ciutat natal, i per això va ser tan interessant aquest concert, ja que va representar una oportunitat d’or per conèixer la seva música.

La proposta escènica, a càrrec d’Iban Beltran, va ser molt senzilla i per això mateix va funcionar força bé, en aconseguir crear un contrapunt i una intrigant tensió entre els moments de l’actor i els moments de la música. Com espai es va decidir aprofitar la mateixa escenografia de l’espectacle en cartellera a la Beckett (Dimonis) que va donar joc a diverses accions de l’actor, les quals buscaven recrear un to de quotidianitat. Potser la més interessant d’aquestes accions va ser la sortida simulada que va fer l’actor del teatre i que un video ens va mostrar mentre es passejava pels carrers de Barcelona fins trobar una flauta. La càmara seguí llavors l’actor en el camí a la inversa fins veure’l entrar de nou a la Beckett amb la flauta a la mà, per donar-la al flautista que interpretaria la següent peça.

El programa va alternar peces per a piano, per a saxo baríton i per a flauta, així com diverses combinacions d’aquests instruments. En l’última peça s’hi va incorporar l’electrònica.

La veritat és que la música de Parra va sonar amb molta contundència, mostrant una sonoritat rigurosa i subtil a la vegada, plena de força i de passió, però també magistralment estructurada i pensada. Res millor per parlar de la seva música que citar a Joan Guinjoan en el text escrit de presentació en el programa de mà: “El compositor català Hèctor Parra és un dels joves més dotats del nostre país. A partir d'un profund coneixement compositiu que, segons les exigències de la nostra època, inclou l'electroacústica i la informàtica, juntament amb un poc freqüent nivell d'intèrpret (piano), Hèctor Parra se'ns presenta com un músic de gran rigor al llarg dels seus plantejaments formals.”

D’un rigor, en efecte, exquisit i magníficament interpretada pels músics, tots ells formidables intèrprets, el públic assistent va poder fer-se una idea de la sonoritat d’aquest compositor de trenta anys que es comença a perfilar ja com una de les figures més importants de les pròximes èpoques.

David Padros

(foto: David Padrós, a la dreta, amb els membres del grup Vol ad Libitum, l'any 1996)

Amb una posta en escena molt sòbria a càrrec d’Albert Mestres, aquest concert dedicat a la música de Padrós va sortir rodó i impactant. La combinació dels poemes de Matsuo Basho, molt ben dits per Elies Barberà, amb les diferents peces interpretades, va tenir un lligam natural i gens impostat. Això permeté crear un clima d’adequació a l’esperit de la música, ple de subtilesa i d’una gran coherència interna, pròpia d’un músic que es troba en la seva maduresa.

Potser un dels millors encerts va ser l’ordre i la tria de les peces tocades, que van anar del menys al més, en començar amb el duo de flauta i piano “Acciones y reacciones” per acabar amb el trio per a flauta, clarinet i piano anomenat Ghiza-i-ruh. Entremig, diverses peces per a flauta sola, clarinet sol, piano i el duet “Amalgames” (clarinet i piano).

El concert va tenir moments d’una gran intensitat poètica, la qual va anar in crescendo durant l’hora de funció. Va ser una delícia veure de nou a Imma Santacreu al piano, que es va treballar les partitures amb molta profunditat. Igualment la feina de Queralt Roca (clarinets) i Joaquim Ollé (flautes) va ser magnífica, amb dos solos cadascún fantàsticament interpretats. Per a mi va ser un plaer tornar a sentir el clarinet de la Queralt, que feia temps que no veia, d’una qualitat de so extraordinària. Però potser el més emotiu va ser la sincronització dels intèrprets entre si, posada de relleu per la proximitat íntima d’un espai com el de la Beckett.

El disc editat pel Concert, titulat Jo-Ha-Kyu, és una excel.lent mostra de l’obra de Padró per a orquestra, d’una sonoritat rica i complexa, que busca a la vegada la simplicitat poètica i subtil del Haiku, forma retòrica tan estimada per l’autor.

Un verdader luxe aquest concert, que els espectadors vam agrair amb entusiastes aplaudiments.

Toni Rumbau

El Festival, membre de ÓPERA XXI

El Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions s'ha fet membre de l'associació ÓPERA XXI, a la qual pertanyen la majoria de teatres i festivals d'òpera d'Espanya. Com diu la seva presentació, "Los miembros de Ópera XXI trabajan conjuntamente para promocionar la ópera en nuestro tiempo, adaptándose a las nuevas prácticas de funcionamiento de la sociedad y a las nuevas tecnologías. Nuestro objetivo es lograr un modelo cultural operístico que responda a las necesidades de las organizaciones y de las audiencias del siglo XXI."

Per a més informació, us podeu adreçar a la pàgina web d'ÓPERA XXI.

Festival de Música Contemporània a Istanbul

Aquest mes de desembre ha tingut lloc a Istanbul el 4art Festival de Música Contemporània al qual, gràcies a la invitació feta per l'Institut Cervantes d'aquesta ciutat, Dietrich Grosse hi ha pogut assistir per parlar sobre la situació de l'òpera al nostre país.

En la foto de baix, es pot veure a Dietrich Grosse junt amb la directora del Festival Teri Sisa i el famós baríton grec Spyros Sakkas.

NOTA DE PREMSA: èxit d’ocupació del Festival.

El diumenge dia 3 de desembre va tenir lloc l’última funció del Festival, la de “El Fervor de la Perseverança” de Carles Santos a l’Espai Lliure del Teatre Lliure, amb un ple absolut.

En espera de les dades definitives que esperem reunir les pròximes setmanes, podem ja avançar uns resultats d’assistència del Festival que considerem molt positius. Els resumim amb els següents punts:

· El Festival ha tingut una assistència global de 4.600 espectadors (2.569 el 2005)
. L'ocupació mitjana ha estat del 75%
. Nombre d’espectacles presentats: 9 (un més que el 2005, malgrat el pressupost hagi estat molt similar)
· Aquest augment de produccions s’explica per la major complicitat tinguda amb les institucions i entitats col.laboradores.
· Èxit del Cicle Peter Maxwell Davies que ha comptat amb la col·laboració del British Council de Barcelona i els espais Mercat de les Flors, FAD i Auditori
· L’espectacle de més ocupació ha estat “El Fervor de la Perseverança” de Carles Santos (100%).
· Èxit d’ocupació de “Il Barbiere di Siviglia” a la Sala de Cambra de l’Auditori: amb una oferta de 1.719 seients, hi ha hagut una ocupació de 1256 espectadors (73%).
· Una dada interessant és que algunes de les coproduccions (“El Fervor de la Perseverança”, “Il Barbiere di Siviglia” i “Alma” es podran veure en gira, segons l’interès mostrat pels programadors
· Valorem molt positivament l’extensió del Festival a Tarragona, amb l’òpera “Il più bel nome” al Teatre Metropol. Igualment la coproducció de l’espectacle de Carles Santos amb el Festival Temporada Alta de Girona i el Teatre Lliure.
· Volem agraïr, per acabar, la resposta del públic que ha estat entusiasta en la majoria dels espectacles presentats. Igualment la col·laboració de totes les institucions i entitats, dels teatres, els patrocinadors, padrins i dels artistes i companyies que han participat al Festival. També a tots els mitjans de comunicació que han seguit i han fet difusió de les diferents estrenes.
· Podreu trobar les dades definitives i més informació tant del Festival d’enguany com del de l’any que ve, a la pàgina web del Festival: www.fobnc.org (dins la secció Blog-Últimes Notícies).
· Avancem que per a la propera edició, el Festival prepara quatre estrenes absolutes d’òperes d’autors catalans. Igualment hi haurà una presència important del mateix a la ciutat de Darmstadt, en ocasió de la Fira de Frankfurt, dins dels actes dedicats a la Cultura Catalana.

IL BARBIERE DI SIVIGLIA, per Aurora Carreras.

“Il Barbiere di Siviglia”, última proposta del Festival, ha resultat tot un encert. Amb música de Giovanni Paisiello i llibret de Giuseppe Petrosellini, aquest Barbiere és una òpera bufa que guarda tota la ingenuïtat i la frescor del segle XVIII. Precisament la versió que vam veure a la Sala de Cambra de l’Auditori intenta mantenir aquest alt nivell d’optimisme musical, buscant sense cap complexe el lliure curs de les veus i el seu desplegament energètic sobre l’escenari. El recurs de situar l’acció a l’Espanya dels anys cinquanta va augmentar encara més els aspectes còmics de l’obra, en propiciar tot un seguit de gags molt ben trobats pel director d’escena.

Posar l’orquestra a l’escenari, una necessitat inherent a la sala, va permetre plantejar una posta en escena de mínims, satisfent a la vegada les possibilitats de la producció, segurament escasses. És a dir, convertir la necessitat en virtut sense necessitat de justificació. Tenir les limitacions per aliat és un dels trucs que sempre ha sabut jugar molt bé el Festival d’Òpera de Butxaca i la fòrmula no podia fallar tampoc aquesta vegada.

Vaig sentir alguns comentaris sobre els problemes que implicava tenir l’orquestra damunt de l’escenari i darrera del mateix espai escènic. Per als puristes de la veu, la situació és massa perillosa: de tant en tant hi poden haver relliscades. Però crec que aquesta va ser precisament una de les gràcies principals de l’espectacle: en actuar d’esquenes al director d’orquestra, els cantants estaven d’alguna manera “lliures” en l’escenari, deixats “de la mà de déu”, només lligats pel finíssim cordó umbilical de les mirades que es fixaven en un o altre monitor. És a dir, no tenien la protecció que dóna el fossat de l’orquestra i les mans del director al davant. Aquesta llibertat va donar ales a la interpretació, malgrat la juventut de molts dels cantants.

Aquesta llibertat, però, s’ha de conquerir i això exigeix el domini i la disciplina de l’art. És a dir, tècnica i ofici. Tres puntals poderosos va tenir l’obra per cumplir aquesta exigència: 1- la direcció d’escena de Joan Antón Sánchez, resolta amb un potentíssim nivell de pragmatisme i de virtuositat, sense mai ofegar l’acció i donant tota la confiança i la llibertat possible als intèrprets; 2- la direcció musical de Xavier Puig, rigurosa i minuciosa, d’una elegància i una musicalitat exquisides, que va controlar els dos fronts de batalla amb impecable domini de la batuta; i 3- un equip de cantants joves i entusiastes, capitanejats per dos pesos pesats de l’escenari, els barítons Toni Marsol i Xavier Mendoza, que van exercir de pals de paller on poder-se recolzar els altres cantants amb menys experiència.

El resultat va ser el que vam poder veure: una interpretació vigorosa i energètica, en la que tots els cantants van tenir els seus moments de glòria, i que va desembocar en un final apoteòsic de gran nivell operístic, que va provocar una sorollosa ovació del públic assistent.

Toni Marsol va destacar per la gran seguretat que va donar al conjunt, amb una veu poderosa i agradable, i una gràcia jocosa de gran comicitat en la interpretació. Al seu costat, el tenor Marc Sala va mostrar les seves dots vocals i una presència escènica molt adequada al personatge en les seves tres distintes encarnacions. La soprano Laura Sabatel, envoltada sempre de veus masculines, se’n va sortir molt bé en el paper de Rosina, cantant amb molta gràcia i elegància: l’energia dels seus companys de taules la va aixecar en volandes durant el frenètic segon acte, deixant-se portar ella amb una gran seguretat. Xavier Mendoza va bordar un Bartolo fantàstic, d’una comicitat decadent i esperpèntica, plena de matisos, sense mai traïr el personatge. Com ja s’ha dit abans, va ser un dels puntals de l’obra. Joan Sebastià Colomer va cumplir molt bé amb el seu rol de Basilio, creant un capellà convincent i ajustat a la tradició. Pel que fa als dos papers secundaris, Svegliato i Giovinetto, van ser magníficament interpretats per Pablo López i Albert Cid, molt aplaudits en l’escena dels badalls i els esternuts.

En definitiva, un èxit merescut que confirma l’encert de programar aquestes obres antigues del repertori amb posades en escena vives i originals. Una línia que, donat l’èmfasi que posa el Festival en les noves creacions, semblava abandonada. Animem des d’aquí a continuar-la, donant satisfacció a una part del públic que, com jo mateixa, agreeix molt l’esperit fresc amb el que aquests títols són tractats.

Aurora Carreras

Últimes funcions del Festival

Us anunciem que aquest cap de setmana tindran lloc les últimes funcions del Festival:

- avui, divendres 1 de desembre, última funció de "Il Barbiere di Siviglia" a la Sala de Cambra de l'Auditori, a les 21h. A les 5h de la tarda encara queden entrades a la venda, però recomenem comprar-les ràpid, ja que s'espera un ple aquesta nit. Per cert, ha sortit ja la crítica del doctor Josep Rumbau al seu blog. Igualment avui ha sortit una crítica força favorable de Roger Alier a La Vanguardia.

- Fins el diumenge, últimes funcions de l'espectacle de Carles Santos "El Fervor de la Perseverança", a l'Espai Lliure del Teatre Lliure. Lamentablement per als que no tenen entrades, aquestes estan exhaurides per a tots els dies. Un senyal de l'èxit que ha obtingut aquesta obra, considerada per tothom com una de les millors de Carles Santos.

CRÓNICA DEL FESTIVAL III, por Conrado Domínguez

Nou I_D o el experimento inconcluso.

Se llenó la noche del viernes 17 la Sala Maria Aurelia Campmany del Mercat de les Flors para ver al grupo Kónic y su última creación, Nou I_D. Presentado en el programa como una “òpera electro-audiovisual i interactiva de múltiples registres”, puede decirse, por lo visto y por las opiniones captadas al acabar la función, que de la citada fórmula el público no vio por ninguna parte la palabra “ópera”. Experimento electro-audiovisual sí lo fue, interactivo también en algunos aspectos muy técnicos y sobretodo en el juego de las dos bailarinas, y respecto a los múltiples registros, los había muchos, pero desconexos entre si, sin ninguna ilación lógica o mínimamente argumental. Era sin duda una apuesta de alto riesgo, corrida en compañía del nuevo-viejo festival NEO (sucesor del de títeres), que acabó con un cierto sabor a “riesgo demasiado corrido”.

Las opiniones recogidas en el foyer no fueron muy entusiastas. Los espectadores notaron a faltar más ideas debajo de la fachada técnica y sobretodo desagradó la inutilización del cantante, “usado” sólo para filtrar su voz a través de la electrónica, sin ningún momento realmente interesante o atractivo. En cambio, fue alabado el trabajo tecnológico del grupo en el tema de la interacción gestual y audio-visual, mediante sofisticados sensores con sus softwares correspondientes, que los intérpretes llevaban puestos: a través de sus movimientos, iban cambiando la imagen de la pantalla, los colores y las formas. El desdoblamiento abstracto en la pantalla del juego de las dos bailarinas fue uno de los momentos más bellos del espectáculo, aunque se hubiera agradecido un mayor atractivo de las formas digitales vistas. Las dos bailarinas brillaron por su talento, pero el vuelo digital de sus movimientos entrelazados no estuvo a la misma altura. La imagen de la esfera que se llenaba de colores era interesante pero no se acababa de entender qué relación tenía con lo que pasaba en el escenario. Más tarde, la aparición de unos personajes virtuales a modo de maniquís que se multiplicaban sobre planos cruzados me encantó y hubiera sido fantástico enlazarlo con algo que estuviera ocurriendo en el plano humano de los actores. Pero las imágenes se quedaron en virtuales. Lástima, porque aquí se vislumbraban muchas posibilidades.

El público aplaudió las buenas intenciones pero reconociendo, por medio de la escasez de palmas, que aquéllas, por si solas, no bastan. El experimento se quedó en experimento, y faltó el empuje que debería llevarlo a terrenos más teatrales y operísticos, aunque sólo fuera de refilón. Lo que sí fue valorado es el esfuerzo “performativo” por investigar del grupo Konic. En esta ocasión, sin embargo, la “performance” no logró cruzar el umbral de la ópera.

“El Fervor de la Perseverança”, de Carles Santos.

A la semana siguiente, tocaba Santos. Había mucha expectación para ver esta obra, sobretodo porque por lo visto nadie había visto nada, y el mismo autor bromeó el día de la rueda de prensa diciendo que “tal vez todo era una broma y no habría obra”. Aunque los productores parecían muy tranquilos, a uno de ellos se le escapó que si quería hacer la broma, mejor hacerlo en Gerona y no en su casa, “por si las moscas”, debió pensar el director del Lliure.

Bueno, al final sí hubo obra. Y de un tal impacto, que dejó patitieso a todo el mundo, pues nadie se esperaba que Santos se saliera con una obra maestra, precisamente ésta que es de pequeño formato y bajo presupuesto… Y no lo digo porque yo sea un gran entendido –a mi me gustó mucho–, sino porque eso es lo que oí entre los entendidos y los no entendidos que asistieron el día del estreno.

Lo que sí se puede decir es que el autor fue, en esta obra, al grano. Dicho de otro modo, entró a matar nada más salir al escenario. Se sienta en el piano, toca, se hace la luz al levantarse unas lámparas, para de tocar, las lámparas se caen y oscuro. Brutal. La imagen de las lámparas subidas por la música quedará como un clásico en mi retina. A matar también en la segunda escena: cierra el piano de golpe, y cambio de tercio: imágenes de pescados se van sucediendo a golpes de tapa de piano. Nada de rodeos, preámbulos, circunvalaciones ni florilegios: todo directo, como un Manolete del escenario, sobrio y dueño de su arte, aquí un Natural, allá una Verónica limpia, sin que sobre nada, incluso el taconeo del flamenco más puro estaba en los cambios de ritmo y de tercio. La estética valenciana, desnuda y depurada, al cien por cien. Un reposo festivo: la película de dibujos animados, el placer visto con sosiego y distancia, en una tonalidad clásica, de Partenón que se ondula en la imaginación y se sensualiza en el espacio.

Pero tras la pausa, ninguna concesión más: el fuego de las dos intérpretes quema el escenario. La una desnuda, sensual y divina, la otra barroca, tensa y desmadrada. Pero incluso en los arrebatos barrocos de las intérpretes, hay contención y síntesis, la medida que establece una escritura de partitura, pues aquí manda el pentagrama, la batuta del piano, disciplina estricta, y por eso es ópera lo que vemos.

Los espectadores salen atolondrados. Demasiados impactos en tan solo una hora y, además, sin el filtro de la cuarta pared, pues aquí todo es a corta distancia. Me pregunto qué pensarán, qué les quedará de la obra, qué imágenes se impondrán sobre las demás. Asombro y desconcierto. Pocos artistas del escenario salen a matar con este desparpajo, con esa seguridad del que da y quita. Imposible satisfacerse con una sola visión. Los espectadores deberíamos tener derecho a una segunda vuelta, como en los toros, dónde los maestros gozan de dos oportunidades. Deberían desdoblar las dos semanas, alargarlas en cuatro para que todos tengamos un segundo turno. Hay demasiados detalles. El mismo desnudo de la actriz, imposible gozarlo con calma, o los dos lieder de la mezzosoprano, impresionantes, o las frases que salen disparadas como balas surrealistas, que explotan en los oídos y en las entrañas…

Pero eso es lo que buscaba el autor: pegar corto, noquear la atención del respetable, y hacerle sorber la sangre del ruedo, que huela los sudores y los jadeos de la bestia, y para eso, había que ir al grano, bajar a la arena del ruedo dónde se juega a vida y muerte, como las imágenes del principio nos anuncian. En toda esta simbología, las lámparas que caen son las cornadas que da la vida. Así empieza y así acaba el espectáculo. Al saludar, los tres oficiantes, sudorosos, sonríen por haber escapado con vida. El público, agradecido, les da bravos, orejas y rabo. Un éxito rotundo.

Il Barbiere di Siviglia, de Paisiello.

Llegó el último título del Festival. Un clásico del repertorio, aunque poco conocido por el aficionado común, pues este Barbiere de Paisiello fue muy famoso en su época pero el de Rossini lo eclipsó para la posteridad.

Venía con un buen ropaje: ni más ni menos que toda una orquesta (por lo visto, el Festival ya lo había estrenado en el año 97 pero en versión sólo de piano), la de la Academia del Gran Teatre del Liceu, músicos jóvenes dirigidos por el también joven maestro Xavier Puig, y dirección escénica de Joan-Antón Sánchez, director presente desde los inicios del Festival y artífice de algunos de sus éxitos más clamorosos. Recuerdo el “Trouble In Tahiti” de Leonard Bernstein del año 2004 visto en la Sala Beckett, una maravilla de pequeño formato hecho con muy pocos medios.

El día del estreno, la nueva Sala de Cambra del Auditorio estaba prácticamente llena hasta la bandera. Creo que vi a toda la crítica en bloque, a varios compositores y directores de teatro, a algunos representantes del Liceu, a cantantes y a muchos invitados pero, según supe más tarde, también hubo unas doscientas entradas vendidas, lo que puede considerarse todo un éxito en día de estreno, especialmente para los bolsillos del Festival, supongo.

Creo que el éxito también lo fue artístico: aplausos con intensos bravos y comentarios felices al acabar la obra. Ya en la media parte, el público se levantó de sus butacas con mucha felicidad en los rostros. He aquí algunos comentarios escuchados: la orquesta sonó de maravilla, el director impuso su batuta al conjunto con precisión y gran seguridad (¡y eso que dirigía de espaldas a los intépretes vocales!); los cantantes estaban brillantísimos, la escena más valorada fue la de los bostezos y los estornudos (¡geniales Pablo López y Albert Cid en sus papeles secundarios pero que arrancaron los aplausos más sonoros!); Toni Marsol (en el rol de Fígaro) arrasó con sus dosis tremendas de energía escénica; Rosina (Laura Sabatel) estuvo muy guapa y con una voz elegante y refinada; su pareja en el escenario, el joven tenor Marc Sala, cantó y actuó con muy buen estilo; el viejo Bartolo (Xavier Mendoza) genial en su personaje decadente; y Joan Sebastià Colomer hizo un Don Basilio muy seguro en su papel. Una única pega: la mandolina, incluso algunos pensaron que desafinó exprofeso, como si fuera una broma musical…

Y llegó el segundo acto: la apoteosis. La música se sube por la parra y los cantantes se lanzan al vacío en un alarde interpretativo de gran altura teatral. Pura energía en el escenario. La obra se vuelve casi coral y se dispara la hilaridad de las escenas. Como una locomotora operística, todo evoluciona al galope, a un ritmo trepitante. Y llega el final apoteósico con el simpático Guardia Civil y el policía franquista, entregados como no al Conde de Almaviva. ¡Genial! La fiesta se convierte en verbena con sólo poner una tira de banderitas españolas. Los brazos del director de orquesta conducen el torbellino vocal e instrumental sin que le falle el pulso: nada chirría, todo encaja a pesar de que los cantantes saltan, entran, salen, corren, bailan, se ponen debajo del piano –mientras miran de reojo las manos del director en los monitores... Y, al hacerse oscuro, el público estalla en entusiastas aclamaciones.

Sale a saludar Joan-Antón Sánchez, el director de escena. Muchos bravos para quién ha sabido convertir el escenario de la Sala de Cambra en un patio festivo dónde la única escenografía es un suelo oval, dos sillas y un piano. Su mérito es haber sacado lo mejor de los cantantes, dar cauce y libertad a la tremenda energía de la voz y no poner obstáculo alguno al discurrir de la música. Estupendo trabajo. Oficio y sabiduría. Extraña que un director así no se prodigue más en los escenarios líricos.

La gente comenta, a la salida, que asistir a representaciones de ópera de este tipo es una verdadera gozada. ¡Ojalá todas fueran así! Bueno, pienso, es “ópera bufa” en su estado puro, y en la vida no todo es bufo. Por desgracia, también existe el drama. Y las interrogaciones no menos dramáticas. Pero en esta noche mágica, los espectadores sólo piensan en positivo: han vivido una auténtica catarsis de vitalidad y no están para dramones. Incluso algunos de los artistas presentes, más inclinados a la oscuridad temática, sonríen y parecen felices. Claro, pienso, eso se estrenó a finales del siglo XVIII, cuando las Luces más refulgían y las Revoluciones estaban todas por hacer. Todavía la guillotina de la Historia no había empezado a cortar cabezas. Se entiende el clima de euforia. Pero a pesar de todos los considerandos, la otra noche un grito parecía emerger de las gargantas inconscientes de todos los que asistieron a la función: ¡Viva la Ópera!

Conrado Domínguez.