sábado, septiembre 23, 2006

Entrevista a Dietrich Grosse

Dietrich Grosse és el Gerent i encarregat de les Relacions Internacionals del Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions. Hem pensat des de la redacció d’aquest blog que seria interessant entrevistar-lo, per saber una mica més sobre una de les persones claus que estan darrera del Festival, una iniciativa que requereix unes altíssimes dosis de capacitat organitzativa i de logística de la gestió, la qual precisament recau en la seva persona.

Dietrich Grosse va venir a Barcelona procedent d’Alemanya l’any 1979. Matriculat a l’Institut del Teatre on es va llicenciar en Arts Dramàtiques, s’especialitzà en Mim i Dansa. El seu interès, però, va derivar sobretot vers el món de la dansa. I és així com l’any 1986 funda la companyia Lanònima Imperial, en la qual hi participa com a ballarí. A partir de 1988, Dietrich es fa càrrec de la gestió de la companyia. Comença d’aquesta manera la seva carrera d’organitzador cultural, que durant els seus primers anys es centra bàsicament en el món de la dansa.

Entre l’any 93 i el 95, es trasllada a Berlín per fer-hi una Diplomatura de Gestió Cultural, treballant durant dos anys, fins el 96, per al ballet de la Komische Oper.

Torna a Barcelona i s’incorpora de nou a la Cia Lanònima Imperial, fins l’any 2001, en què decideix independitzar-se creant la productora Mondigromax. Immediatament entra en contacte amb Toni Rumbau i decideix incorporar-se en qualitat de Director Gerent i responsable de Relacions Internacionals en l’equip del Festival d’Òpera de Butxaca, en la seva nova fase després del tancament del Teatre Malic.

PREGUNTA - Com vas entrar en el món de l’òpera?

RESPOSTA – De fet, la meva primera experiència va ser amb l’òpera “Euridice i els Titelles de Caront”, d’Amargós i Rumbau, estrenada el Grec’2001, encarregant-me de la postproducció de l’espectacle i especialment en l’organització de la gira per Alemanya i Suïssa. Just en el mateix moment, en Luís Polanco em va cridar per organitzar la vinguda de l’Òpera de Halle amb Elektra i Ariadna of Naxos, que vàrem presentar a Peralada i a San Sebastián.

P - Com valores la teva experiència amb el Festival Castell de Peralada?


R – Molt positivament. Portar una companyia com la de l’Òpera de Halle, amb la que he conservat una molt bona amistat, va ser una experiència molt interessant, per les seves dimensions i implicació de grans artistes. Però potser va ser amb “El Sombrero de Tres Picos” y “El Café de Chinitas”, una coproducció de Peralada amb diversos festivals espanyols feta amb el coreògraf José Antonio, el director d’escena Lluís Danés i amb els decorats i el disseny del vestuari originals de Salvador Dalí, on més vaig entrar en aquest món tan apassionant de la producció artística y musical. Més tard, em vaig encarregar també de portar l’Òpera Nacional de Polònia. Treballar amb en Luis Polanco va ser un plaer i un constant aprenentatge que sempre li hauré d’agrair.

P - Què és allò que més valores i et motiva del Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions?

R – Bàsicament, la proximitat amb els artistes i amb el procés de creació de les obres. Un Festival que està dedicat a la nova creació i que vol ser un laboratori per als compositors i demés artistes escènics, t’obliga a estar sempre molt a prop d’allò que s’està gestant. En el format gran també hi ha creació, evidentment, i la meva experiència amb el coreògraf José Antonio va ser especialment intensa i participativa, però allà on realment hi pot haver risc de veritat és en el petit i mig format. I on hi ha risc, hi ha complicitats i aventura. A vegades també surten produccions menys bones, és clar, i llavors pateixes molt, però al final sempre val la pena. En l’òpera gran, el risc és un luxe que no es pot permetre amb tanta alegria: hi ha masses persones i recursos en joc. Aquesta és la gran singularitat i el gran atractiu del nostre festival, sempre i quan sapiguem dossificar adequadament aquest risc.

A nivell personal, és una experiència molt estimulant poder treballar al costat d'un dels grans motors de les arts escèniques d’aquí: Toni Rumbau és un mestre, un volcà creatiu i organitzatiu, coneix la professió com pocs altres, té molta intuïció, perseverança i convicció.
Un altre aspecte que també m’agrada de com treballem al Festival, és el seguiment que es fa de les diverses produccions posades en marxa. A vegades aquest seguiment es redueix a un nivell imperceptible, quan els equips són prou autosuficients i experimentats. En d’altres però, et veus immers en una aventura que pot allargar-se en el temps, ja que molts dels projectes que arrenquen, s’encallen i necessiten esperar un, dos o tres anys de gestació. En general, tots s’acaben duent a terme, i encara que aquest llarg procés pot esdevenir pesat, a la llarga es converteix en una aventura fascinant. Sobretot quan veus i gaudeixes d’un resultat que ha acabat sortint rodó. D’alguna manera, el Festival avala als artistes, els recolza i els ajuda a tots aquests nivells.

P – Com veus que el Festival està evolucionant?

R – Crec que encara ens falta una perspectiva de més anys per poder veure realment com està evolucionant el Festival. Tanmateix, si que he vist un nítid progrés: des de la fragilitat amb la que varem començar el 2004, crec que hem anat avançant a una innegable consolidació. Aquesta fragilitat s’ha amainat però no ha desaparegut, i haver de renegociar cada any pràcticament tot, tant amb les institucions com amb els diversos espais, és potser un llast que arrosseguem.

Ara bé, soc absolutament positiu i puc afirmar que l’escepticisme amb el que érem rebuts l’any 2003-2004 quan plantejàvem el Festival, ha desaparegut. Ara tenim pràcticament tots els teatres de la ciutat oberts i receptius a les nostres propostes. Estem encetant unes interessantíssimes relacions amb l’Auditori, amb el Liceu, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors i molts altres espais. Amb el Teatre Nacional de Catalunya estem preparant una col·laboració per a l’any que ve, i amb el Romea i Calixto Bieito ja hi varem treballar l’any passat i ens agradaria tornar-ho a fer l’any que ve. Igualment les institucions ens recolzen amb més decisió, no sols al Festival sinó també a les companyies que hi participen, i això és molt important. Però potser el més animador sigui la resposta del públic, que l’any passat va arribar a més de 80% d’ocupació.

A part tenim un equip humà esplèndid que dóna confiança i que s’està batallant amb traça, entusiasme i alegria per què el festival creixi en tots els sentits.

P – Consideres que a la llarga seria interessant pel Festival disposar d’un espai propi, un teatre dedicat, per exemple, a l’òpera de nova creació?


R – Potser en algun moment es presenti aquesta necessitat, però no pas ara. Penso que en no tenir un espai fix, podem triar aquells que millor encaixen amb les produccions en marxa, i això és molt interessant sobretot quan estem fent òpera nova. Ens dóna una llibertat i una versatilitat extraordinària, i a més ens permet jugar amb espais singulars, com ho pot ser la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, o aquest any la Sala d’Exposicions del FAD. O la mateixa Sala Beckett, que reprodueix un espai petit semblant al del Malic en els orígens del Festival. Ara bé, sí és absolutament imprescindible poder comptar amb uns teatres-còmplices que ens recolzen amb regularitat i tenim la sort de que és així.

P – Creus per tant que val la pena organitzar un Festival com el vostre?

R – No s’ha de cantar victòria, tot és molt fràgil, però unes quantes dades ens permeten ser optimistes. L’operació de Juana l’any passat va ser un èxit, no sols per la complexitat del procés i el bon resultat artístic que en va derivar sinó per les perspectives de futur que s’han obert. I la connexió amb altres entitats europees ens obre uns camins molt estimulants : ens obliga a tots a pujar el llistó i a estar en uns estàndards alts, i connecta els nostres artistes amb el mercat internacional. Penso que el Festival hauria d’arribar a unes cotes de serenor superiors a les d’ara. Poder assentar les nostres complicitats amb el món dels diners (Institucions, entitats financeres…), amb els espais, poder treballar a tres i quatre anys vista amb les institucions i administracions. En realitat, ja ho estem fent: moguts per les necessitats de gestació dels diferents projectes, treballem a tres i quatre anys vista, però sense xarxa. Hem d’anar fomentant de mica en mica una relació més intensa amb els àmbits musicals del país.

P - Què és allò que més t’interessa de l’òpera?

R – Un dels atractius és el fet de ser un gènere que sobreviu en el temps. Estic acostumat a la dansa i és molt dur veure com el treball i els esforços de tantes hores de feina s’acaben perdent en l’efímer. En la música i especialment en l’òpera, de tant en tant es produeixen obres que entren en el patrimoni cultural i sobreviuen a l’època i als mateixos autors. El fet de poder participar i ajudar a que això pugui succeir, és per a mi un plaer i una satisfacció considerables. La mera possibilitat que la nostra feina es plasmi d’una manera anònima en que neixi una gran obra, és i ha de ser prou recompensa. M’estranya que no hi hagi més polítics i padrins dels que tenen poder per decidir o comprar. Veig que es valora més la pintura i les arts plàstiques en general que la música, quan aquesta igualment queda com a patrimoni per a tots. Hi hauria d’haver més inversió en aquest camp.

P – Com situes l’actual moment de la cultura a Catalunya i a Espanya?

R –
Crec que els darrers 20 anys hi ha hagut uns canvis increïbles. La inversió en infraestructures ha estat fenomenal, i Espanya i especialment Catalunya s’ha col·locat en una posició excel·lent respecte a Europa. Es pot dir que s’ha acomplert una primera etapa, la dels contenidors i institucions. Ara toca enfortir la dels continguts. Aquí hi podria haver més autoconfiança i s’hauria d'actuar en conseqüència per assegurar la maduració dels artistes, intèrprets i companyies. Crec que la creativitat, la inversió en ID, és fonamental i decisiva, i és responsabilitat dels gestors institucionals i dels polítics assegurar que això sigui possible.

P – Per acabar, ets optimista de cara al futur?

R – Sí, molt, sóc un optimista nat, sinó segur que no estaria on sóc i fent un Festival com aquest. Tinc la intuïció que el moment actual pot ser dels que es recordin en el futur com un de referència, d’una efervescència cultural i creativa especialment fèrtil.

lunes, septiembre 18, 2006

L'equip de gestió del Fetival es posa en marxa



D'esquerra a dreta i de baix a dalt, Marta Raventós, Anna Bohigas, Neus Purtí, Dietrich Grosse i Toni Rumbau.

En aquests moments, preparant la primera roda de premsa on es presentarà la programació del Festival, el divendres dia 29 de setembre, a les 13h.

viernes, septiembre 08, 2006

FER ÒPERA NOVA, de Toni Rumbau

Val la pena fer òpera nova? Jo penso que sí. Malgrat els esforços que s’han de fer i els entrebancs que s’han de vèncer, crec que hi ha motius suficients per inclinar-nos cap a la resposta afirmativa. D’entrada, potser sigui l’òpera, avui en dia, el gènere que té més probabilitats d’encarar amb èxit la complexitat del món actual. Un món que requereix una tal pluralitat de registres, que només un gènere capaç de combinar els llenguatges abstractes de la música i el visual de les arts plàstiques amb els de la veu i la paraula, és capaç d’enfrontar-s’hi.

Exposo a continuació un seguit de consideracions sobre les diverses maneres de plantejar-se la nova creació operística, en un primer apropament sobre el tema.

1- És clar que a més complexitat, més dificultat expresiva i logística, i sens dubte aquest és un dels grans reptes de l’òpera avui en dia, que requereix d’uns mitjans i d’uns coneixaments que molt sovint estan per sobre de la mitjana estàndar dels esforços que es solen aplicar a les arts escèniques.

2- Evidentment, hi ha moltes maneres diferents d’encarar-s’hi. Hi ha l’òpera de butxaca de petites dimensions, l’òpera de cambra que ja s’atreveix amb més músics, cantants i més “escena”, i l’òpera gran que es fa als grans teatres d’òpera. Aquests tres nivells representen salts qualitatius i quantitatius considerables. És, però, el salt que va de l’òpera mitjana a la gran, la que més dificultats comporta, un pas que molt sovint els propis creadors no en són del tot conscients.

3- És evident que “entrenar-se” en el petit format és un pas indispensable per anar aprenent el que representa aquesta pluralidad de registres que és l’òpera. De la mateixa manera que abans de fer obres simfòniques, els compositors aprenen a desenvolupar-se en les composicions menors de cambra, l’òpera cambrística és un primer pas per poder més tard atrevir-se amb l’òpera gran.

4- L’òpera, però, no és només música, sino també teatre. Un teatre especial, en el que la paraula, pel fet d’estar mediatitzada per la música, demana un tractament particular. De fet, el text en l’òpera actua com a suport de la música, és la matèria prima que li ha de donar ales, que l’ha de fer volar. No pot ser massa explícit ni massa larg, li va bé l’ambigüitat i la feconditat semàntica del llenguatge poètic, i ha de tenir prous “forats” i “elipsis” perquè la música s’hi pugui colar i desenvolupar-se. Igualment li convé una temàtica de volada ampla capaç d’obrir grans espais a la música.

5- Un text i un argument prim, coloquial, donaran poca volada a la música. És el cas dels musicals, on el gènere de la “comèdia lleugera” sol donar partitures “lleugeres”, assequibles al públic, però que trascendeixen poc des del punt de vista de l’expressió musical. Per això aquest teatre musical lleuger es fa amb petites orquestres de cambra, amb cantants-actors de formació no lírica, i en espais escènics no massa complicats. Clar que hi ha moltes excepcions en aquest terreny, i existeixen musicals que sens dubte han trascendit aquest relleu.

6- L’òpera petita i de cambra té la virtud de poder jugar amb diferents tipus de relació entre text i música. En molts països europeus, per referir-se a aquest gènere, s’utilitza la fòrmula “teatre musical” en comptes d’òpera, que dóna més llibertat als creadors. De fet, l’òpera contemporània, especialment la de cambra, avui en dia s’escapa dels principis estàndars de l’òpera gran, i enfronta les seves produccions amb absoluta llibertat respecte al paper que ha de jugar el text, la música, la imatge, el treball actoral, la veu cantada o parlada… En general, se sol deixar la paraula “òpera” per designar les obres en les que la música juga un paper central o si més no important. Solen ser la majoria dels casos de les obres estrenades en els grans teatres d’òpera.

7- Aquesta pluralitat de registres que és l’òpera demana una “autoria complexa” de la mateixa, és a dir, un treball en equip en el que normalment hi participen el compositor, el llibretiste, un dramaturg, l’escenògraf i el director d’escena. En alguns casos, aquest equip s’amplifica amb els creadors audiovisuals, el tractament electrònic, efectes especials, etc. Aquest treball en equip representa de fet una mena d’“artesania” en el procés de creació, ja que cada obra és diferent, exigeix un abordatge particular i, per tant, es realitza d’una manera artesanal. Una nova producció operística sol ser una aventura llarga i complexa, plena d’entrebancs i de moments alts i baixos, en la que el més difícil és desenvolupar i articular la varietat dels elements que hi entren en joc.

8- Crec que l’òpera com es feia abans, en la que hi participava com a principal protagonista el compositor amb un llibretista al seu servei, tendeix a ser substituïda per aquest nou concepte de treball d’artesania en equip, en el que intervenen els diferents especialistes implicats, tot i que la música segueix ocupant, per definició del gènere, el lloc central. Trobar l’equilibri adequat en aquesta nova manera de treballar és el repte de l’òpera nova actual.

9- En aquest sentit, considero que el llibretista o l’autor conceptual dels projectes operístics adquireix, en aquest nou contexte, un paper superior al que fins ara tenia en l’òpera, més proper al del compositor. Articular aquesta complexitat de registres, formes i continguts requereix partir d’una idea global prou potent i feconda per justificar la producció, donant ales no solsament a la música sinó també als diferents aspectes visuals i escènics que es vulguin posar en marxa. És per això que partir de bones idees, en la nova òpera, és tan important com partir de bones partitures.

10- Tota aquesta feina demana un terreny de prova i de laboratori on els artistes amb ganes d’implicar-se en la nova creació operística puguin experimentar i “curtir-se” en experiències prèvies. El teatre contemporani ofereix ja aquest camp indagador als creadors escènics. L’òpera de cambra i de butxaca és igualment un camp indispensable on compositors, llibretistes, dramaturgs, músics, cantants, actors i gent de teatre puguin assajar els nous camins i les noves eines de l’òpera actual.

Toni Rumbau
Director artístic del Festival d’Òpera de Butxaca

Benvinguts al Blog del Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions


Aquest és el nou logo del Festival. La presentació als mitjans de comunicació del programa serà el divendres 29 de setembre, a les 13h, en un lloc encara per determinar. Igualment estem en aquests moments acabant la confecció de la pàgina web actualitzada.

Ens agradaria que aquest blog esdevingui un lloc d'encontre informal entre nosaltres, els organitzadors, els artistes i els espectadors. A través dels comentaris, tothom podrà dir la seva i mirarem d'anar-hi publicant textos actuals i interessants.